JO COMPETEIXO - 2016

A l’estació, un vespre de juliol,
els va preguntar el nom,
tot i que ja el sabia.

Va carregar maletes i regals,
va deslligar els cavalls,
arribaven les cosines.

En el sopar se’l van quedar mirant:
a estones estàs bé,
però dius massa tonteries.

Durant el ball van prendre’l de la mà:
ens han dit que hi ha un riu
i ens han dit que tu hi guies!

Oh! La lluna és un llop que campa pels camins
platejant el sotabosc.
Tres ombres sense pantalons saltaran per comprovar
com està l’aigua del gorg!

I estava bé! I s’ha de dir que estava bé!
Quan va voler parlar
d’un amor que ell tenia.

El primer sol els va assecar les pells.
“Quan tot sigui menys greu -van dir-
i dramàtic, ens avises...”.

A l’estació, un vespre de juliol,
va pronunciar el seu nom
i va empassar saliva.

La vida ha estat cruenta i fugaç
però, com passar-ho bé, noi,
ho sabien les cosines.

Ho sabien les cosines,
ho sabien les cosines,
com passar-ho bé, company,
ho sabien les cosines.

Una veu li preguntava “què seràs quan siguis gran?”,
la meva amiga callava i somreia cap avall.
Qui tornés a aquella tarda a prendre foc
i aturar-la just a punt de dubtar per primer cop!

Quan el pare preguntava “quina feina trobaràs?”,
la meva amiga, rabiosa, intentava no plorar
i el cervell jove repassava les opcions
i tenia els ulls cansats de mirar en tots els racons
però, en mirar-lo, el camí no diu si vas a la glòria o al fracàs.

I sortíem a les nits,
“va, demà ho farem millor”,
mentre el dubte ens observava.
I sentíem créixer dins
gairebé una decisió
però era el dubte que jugava
amb tot allò que era bo,
amb tot allò que era bo.

Si un bon noi li preguntava què collons volia que fes,
la meva amiga dubtava i s’arrambava contra ell
i s’adormia prometent-se que demà
sabria estar contenta al seu costat.
Desgraciats si sabeu el gust que fan els petons que fem dubtant!

T’has quedat mirant un prat
esperant que neixin flors
mentre el dubte les matava.
T’has quedat tota la nit
observant com dorm un cos
mentre el dubte reclamava
tot allò que era bo.
Tot allò que era bo.

Ha passat a mig matí,
m’ha tocat amb unes mans
plenes d’ungles despintades.
No tenia gaire temps,
però passava pel veïnat
i em volia dir que ara
ho té molt clar.

La meva amiga diu que ho té molt clar!

Ara Babú
es nota menys marejada, no es quedarà gaire més.
Ja abaixa els ulls que miraven pensant
“quin ambient més estrany; crec que hi estaré bé”.
I és cert, ella es pensava que es quedaria;
és cert que s’ho va pensar…
Feia un dia clar, les famílies passejaven,
havien trobat un tauró mort a la platja.

Ara Babú
ha sortit a la plaça, agraeix la potència del vent
que escampa els anys malgastats,
l’alcohol de la sang, les mirades dels quiosquers.
I troba el seu amulet dins de la butxaca.
Babú agafa fort l’amulet!
Ja hi ha el llum encès quan arriba a Sadovaya.
Pensa on anirà, asseguda a l’andana.

I com necessita una idea!
Com mai abans, ho ha d’admetre.
Babú necessita una idea!
Una bella i sòlida idea.

S’obre el vagó i secretaris mudats esprinten pujant les escales.
Es corden l’abric, compren premsa i xiclets i s’allunyen de la plaça.
Lliscant per l’asfalt mares mortes de son, ballarines tornant a casa,
i velles que creuen en mals esperits, i nenes que resen perquè els creixin els pits.
Enmig del canal un vell oficial avui debuta a la llanxa
i li fa molta mandra, però haurà d’aturar uns lituans que corren massa.
Hi ha algú que es planteja un repte impossible, hi ha algú que emet un udol inaudible.
Hi ha taxistes que badallen!
Hi ha un home que espera que pixi el seu gos, hi ha un floc de neu a la tomba d’un metge famós.
Cables elèctrics, balcons esquerdats, angles rectes, pintura blanca,
i nius de cigonyes a dalt dels teulats, i llençols amb lletres brodades.
I, al fons, ja s’eleven les plaques d’acer a les grues de les drassanes!
Darrere, al Bàltic, brillant com fanals, meduses que entren en aigües internacionals.

Em va pujar la febre l’altre dia
i van trucar a uns doctors especialitzats
en extreure la pedra de la bogeria,
en fer brollar la font de la felicitat.
I va venir un malson mentre m’adormien,
va dir “sóc teu, tu ets meu, no t’escaparàs”.
Vaig dir “molt bé, malson, però els malsons què somien?”.
No puc dir que es quedés gaire impressionat…

Després recordo, en despertar-me,
la llum incandescent d’un flaix
i, prenent nota del gran miracle,
científics ianquis i cubans.

I em puja la serotonina,
em puja la serotonina
(em puja la serotonina),
com la marea quan arriba
(als peus cansats de tot el dia),
com una nena que s’enfila
(a un arbre ple de mandarines),
em puja la serotonina
(ai, em puja la serotonina).

Se’m va apropar un amor, un que jo tenia,
va preguntar “xicot, què et va passar?”.
Vaig dir “no t’ho creuràs, una tonteria,
tenia una pedra dins del cap”.
Se’m va apropar un futur que construïem,
vaig dir “cabró, que bé que ens ho hauríem passat”.
Va contestar “gent millor que tu em volia”,
no puc negar que el futur digués la veritat…

La bona nova ja s’escampava
més enllà dels regnes cristians,
ja s’estripaven llibres d’Història
que havien quedat desfasats.

I em puja la serotonina,
em puja la serotonina
(em puja la serotonina),
com la marea quan arriba
(als peus cansats de tot el dia),
com una nena que s’enfila
(a un arbre ple de mandarines),
em puja la serotonina
(ai, em puja la serotonina),
com el preu de la gasolina
(em puja la serotonina),
com les balenes quan respiren
(em puja la serotonina),
és una fràgil trapezista
(em puja la serotonina),
és una intrèpida alpinista
(em puja la serotonina).
Mami mira amunt, mami mira amunt (que hi ha un satèl·lit que ens espia),
és King Kong a l’Empire State
(és un còndor que segresta un nen),
les velles es xapen de riure
(i enganxa més que l’heroïna),
em puja la serotonina
(ai, em puja la serotonina).

Al cim reposa i els ulls li corren com feres per la vall.
El cel s’encalla, l’alba, esverada, no sap què fer
quan canten els galls.

L’anem a trobar, l’anem a trobar.
I demanem “on t’amagues, on?”,
que hi ha límits que no creuarem seguint les lleis d’aquest món!

Ha aparegut el diable en un revolt de Collserola.
Li explicareu, si el veieu, que fa que el busco més de tres hores?
He regirat Sant Feliu, me’n vaig a la carretera d’Horta,
vaig repassant pel camí les línies generals de la meva proposta.

Els boscos s’omplen de boques tortes, de bèsties sense sort.
Ell les bressola i elles s’adormen en la gran pau
d’un pit sense cor.

L’anem a trobar, l’anem a trobar.
I demanem “on t’amagues, on?”,
que hi ha límits que no creuarem seguint les lleis d’aquest món!

Ha aparegut el diable en un revolt de Collserola.
Li explicareu, si el veieu, que fa que el busco més de quatre hores?
He saquejat el Papiol, m’he arrossegat fins al Puig d’Olorda,
vaig repassant pel camí les línies generals de la meva proposta.

Ja se’ns veu tan petits,
només som la remor
de vells orgulls ferits,
de mans suades i de por.
Assumim els perills,
n’aguantem els embats
i avancem pels camins
de les guineus i dels senglars.

Ha aparegut el diable en un revolt de Collserola.
Pentinaré el terreny, faré un bon glop a la cantimplora.
De Valldoreix a Sant Just, de la Floresta a la Bonanova,
només és qüestió de temps per repassar els detalls de la meva proposta.

M’hi vaig llançar! M’hi vaig llançar!
Vaig allunyar-me de tots, cada dia practicava.
No em vaig guardar trucs amagats,
tot el que era llavors vaig apostar-ho a una banda.

Deien “quin era el teu somni de nen?”,
deien “ja saps, una llum s’apaga, l’altra llum s’encén”.

M’hi vaig donar! M’hi vaig donar!
I, per si algú està dubtant, juraré que m’esforçava.
Vaig apuntar a l’estel més alt.
Vaig dir “aquell seré jo i allò serà la meva casa”.

Deien “allisteu-vos, allisteu-vos, que veureu món”,
deien “respecteu cada batec que us quedi al cor”.

I siguis qui siguis, o sigui qui sigui qui et penses que ets,
t’hauria encantat el miracle dels músculs en moviment.
I vagis on vagis, o sigui on sigui que et penses que vas,
mai has desafiat tant la lògica elemental.
Creu-me, mai t’has confós tant entre el que és màgic i el que és real.

Deien “estimeu, perdeu el seny, jugueu fort,
feu un gran ridícul, blasfemeu, desafieu la sort!”.

I no us puc ni us vull negar que m’hi vaig llançar
i feia així amb el barret quan la gent em saludava.
M’hi vaig donar! M’hi vaig donar!
I ho vaig tenir tan a prop que a estones ho tocava.
M’hi vaig llançar! M’hi vaig llançar!
No em negareu un agut sentit de l’espectacle.

Clar que arriben dies on tothom li sembla imbècil i opta per callar.
Clar que si es concentra pot sentir perfums exòtics recorrent-li el braç.
Clar que es fa pesada amb els seus contes de carrosses que travessen prats.
No goseu jutjar-la des dels vostres cossos momentàniament tan vius i sans!

Que al tombant de vespre,
quan el sol se’n va,
Maria Antonieta
surt a investigar.
I travessa el trànsit
i es cola allà on vol
per fer por a nenes
i a homes sense son.
I amb altres espectres
es riu dels mortals
asseguda en punxes
de la catedral.

I sobrevolant París desert es diu:
“Maria, ets aquí, tan llesta com et penses i no veus com els records t’estan mentint,
t’estan mentint!”.
I es diu:
“Maria, només tu saps com vas arribar a avorrir la vida a l’interior d’aquells jardins,
d’aquells jardins!”.

Som a la carretera de Manresa a Berga
en un cotxe resplendent que corre massa.
Han trobat a la guantera algun CD acceptable;
és dimecres, de matinada, i els dos fugitius canten.

Creuen per Molló i en una clariana
ell l’abraça com un nen i s’adorm a l’acte.
El sol va encenent el bosc i ella lluita amb les imatges:
un caixer fent-se el valent, un revòlver disparant-se.

Compren la moto a un pagès pel preu de quatre
i acceleren entre vinyes solitàries.
Al semàfor d’Estagel els saluden uns gendarmes,
però a la ràdio no diuen res, no s’està seguint cap rastre.

Ell s’afaita el cap, ella es posa morena.
Els dies passen lents, a la tarda passegen.
Ell juga a frontó amb un empresari en hores baixes,
ella es tanca al bungalou i a la nit fingeix orgasmes.

Que bo és sortir al carrer, que et toqui l’aire!
Són dos enamorats tan adorables!
Ell parla del futur i es projecta sense xarxa
i el paradís comença en una pizzeria de Lausana.

I quin riure els noms dels passaports, ell els diu en veu alta.
Potser semblarà més francès, diu, traient-se la barba!
Ella respon com pot i plora rere la porta tancada:
“Així no podré, amor meu, no a costa dels altres”.

I, en fi, ell ha passat el trajecte a coberta,
ja veu el blau marí de la terra promesa,
però per ella no patiu, que al calabós hi ha trobat calma:
s’ha fet a la foscor i ha posat nom a les rates.

I ha trobat un nom bonic per a cada rata.

Algú havia practicat un sabotatge.
Algú havia afluixat els engranatges.
Se’t veia tranquil·la, desplegant el poder del teu encant personal,
i els vas, els vas respondre que no, que s’equivocaven,
els vas respondre que et confonien amb un altre.

Fas veure que penses, però saps molt bé el que fas.
Oh, ets estupenda! I saps molt bé el que fas!

I no em posaré de genolls.
I ja m’he posat de genolls.

Però és que algú havia destrossat la maquinària.
Un criminal havia fet vessar les reserves d’aigua.
I, per si era útil, vas dir als senyors agents que m’havies vist vora el lloc dels fets
i jo, jo vaig respondre que no, que s’equivocaven,
però els seus gossos entrenats em van trobar a la cantonada.

Fas veure que penses, però saps molt bé el que fas.
Oh, ets estupenda! I saps molt bé el que fas!

I no em posaré de genolls.
I ja m’he posat de genolls.

Vam dir-nos adéu només amb mots,
jo vaig morir cent cops.
Tu tornes cap a ell
i jo torno cap als dos.

I no em posaré de genolls.
I ja m’he posat de genolls.

Fas veure que penses però saps molt bé el que fas!
Oh, ets estupenda! I saps molt bé el que fas!
Vals molt la pena! I saps molt bé el que fas!
Ets estupenda! I sempre saps quin és el següent pas.

Quan caigui sobre teu la còlera dels déus i no quedi res a dir,
quan ja no importi aquesta tarda, si t’ho has passat bé, o si has patit.
Quan cada error al món, quan cada pas en fals, contingui més veritat
que el feix depriment de fulls intactes del teu currículum immaculat,
veuràs el doble fons dels envans, rius subterranis daurats, mars amb tresors amagats.

Va, aquest joc t’agradarà, juguem a classificar els que ho fan bé i aquells que no,
jutgem cruelment els que s’equivoquen, sentim-nos petits per aquells que ho fan millor.
I després repassarem els grans greuges que has sofert, els mals sense precedents,
però vés pensant què és el que arrisques, què poses en joc, tu, per estar content.
Que cap, cap cervell genial reparteix els dies bons i els dolents, que l’univers no ens deu res!

Tots ens movem! No pots quedar-te encallat eternament!
Avança, vianant, per les llambordes i l’asfalt!
Tots ens movem! No aconseguiràs quedar-te quiet!
Pobre vianant, aquesta lluita la perdràs.

Però tu sabràs el que fas, jo vindria a practicar el noble art d’anar endavant.
Si et sents intrús no parlis gaire i ja veuràs, ningú adverteix l’engany.
No et demanen un carnet, no hi ha escrit cap reglament, s’equivoca el més expert,
donem conversa, som amables, i no se sap si malgrat l’esforç anem
cap al plaer o al dolor, a la llum o a la foscor, a un gran banquet o a la més cruel inanició.

Tots ens movem! No pots quedar-te encallat eternament!
Avança, vianant, per les llambordes i l’asfalt!
Tots ens movem! No aconseguiràs quedar-te quiet!
Pobre vianant, aquesta lluita la perdràs.
Que hi hagi pau, que hi hagi pau, que hi hagi pau damunt la Terra.
Creu en el món, creu en el món, creu en la gent que no coneixes.

Quan la derrota és segura uns dissimulen, uns capitulen
i jo competeixo.

Preneu seient, companys, parlarem de Bellesa.
Uns la busquen en els primers brots de la Primavera.
Uns juren haver-la vist en fórmules matemàtiques,
surant en l’harmonia de les esferes.
I uns altres la van trobar un dia que, per casualitat,
van saber donar sense esperar rebre,
o van saber tenir sense témer perdre…
Uns altres en l’interior d’una boca oberta.

I sabeu què?
Estic molt d’acord amb tots ells.
Estic molt d’acord amb tots ells.
Jo coincideixo amb tots ells
i competeixo.

Puc veure que aneu bellament armats per a la batalla!
I ressona allà on vaig l’esclat insolent de les vostres rialles!
I puc sentir com esteu conveçuts que els cors, sota les camises,
us bateguen amb forces que el món desconeixia.
Però, pobrets, ni sospiteu què està passant,
un bon amic us ho hauria hagut d’explicar,
vaig derrotar-ne molts abans millors que vosaltres!
Per ser el més graciós del ball, per ser el més agut i el més brillant,
per fer els comentaris més profunds, per fer els comentaris més banals,
per concentrar l’atenció dels ulls, per tots els recursos naturals,
jo competeixo.

Quan la derrota és enorme hi ha qui reconeix les forces de l’ordre i jo,
que competeixo.

I hem vist que teniu certs talents, és veritat, i que us van educar explicant-vos
que sou esplèndids, que sou especials, i que seria un crim no aprofitar-ho,
però temo que se us escapa la diferència entre un protagonista
d’una gran nit, d’una gran vetllada i un gran rival, un especialista.
Que aquí no es tracta de ser amable amb els nens!
Que aquí no serveix tenir una dona bonica!
Que aquí es tracta d’estar disposat a entomar una bala!
Que aquí es tracta de ser capità de iots que naufraguen!
Què podreu deixar enrere quan calgui? Què voldreu sacrificar a canvi?
Entregareu al vostre triomf tot el que us reclami?
Mirareu rient, doblant l’aposta, quan la vostra gent arrenqui a córrer?
De debò que us quedareu per aquí? Tindreu el coratge?

Jo, sabeu què? Crec que, en el fons, sou bons nens.
Sou bons xicots buscant una vida bona
i tard o d’hora voldreu aturar-vos,
jugareu a cartes amb amics, descansareu, assistireu a festes,
o xiulareu cançons que uns tarats hauran
escrit sobre les vostres gestes.
I, amics, la destral de guerra mai s’enterra;
s’amaga en el calaix més elevat del menjador,
es lloga per hores, es ven al millor postor,
se li diu a un germà que te la guardi una temporada,
es dóna al museu de seguretat més relaxada,
però mai s’enterra, mai s’enterra
i s’esmola en la fosca,
i s’esmola en la fosca,
i s’esmola en la fosca.

I de debò que em sap greu, però
potser m’agraden les vostres festes! Potser m’agrada el vostre estil!
Potser m’agraden les vostres feines! Potser m’agraden els plans que feu per l’estiu!
Potser m’agraden les vostres senyores, les vostres germanes, les vostres companyes de pis!
Potser m’agraden els vostres somnis! O potser no, potser he perdut l’interès pel camí.

Vinc impacient i capritxós, conec els teixits del vostre sistema nerviós.
Mireu on trepitgeu, temeu la foscor, que rebento autoestimes com si fossin sabó.
M’apropo content, si cal aplaudint. Sé picar una mà amb l’altra, sé fer riure amb un acudit.
Seré fill, amic, germà, company, veí de l’ascensor, amant, seré soci, seré fan…
Fins que un dia seré un desànim inesperat de l’esperit, una flaire a l’aire, un ambient enrarit,
el vent més tenebrós que pugui parir la nit, la còlera del cantant del grup català revelació del 2008,
l’àngel negre de l’insomni, el monstre sota el llit!
Seré un udol que us deixarà la sang congelada!
Seré un infart, seré una trucada de matinada!
Seré el gran savi que us explicarà
la lliçó d’amb qui es pot i amb qui no es pot jugar.

I a hores d’ara ja no esperareu una celebració discreta.
Primer miro amb respecte, com qui ha gaudit d’una lluita igualada però,
si us hi fixeu, porto el somriure de qui s’aguanta una riallada.
Després capto l’atenció de qualsevol audiència,
fingeixo interès, adulo amb prudència
i narro el combat amb detalls, aturant-me,
deixant que la gent s’imagini la cara
dels pobres valents que un dia arribaven
com heu arribat vosaltres ara,
com heu arribat vosaltres ara,
com heu arribat vosaltres ara.

Que quan la derrota és molt clara hi ha qui busca lloc en una altra banda
i jo, que competeixo.

Que quan la derrota és molt clara hi ha qui busca lloc en una altra banda
i jo, que competeixo.

Que quan la derrota és tan clara hi ha qui busca lloc en una altra banda
i jo competeixo.

ATLETES, BAIXIN DE L'ESCENARI - 2013

No haurà estat senzill venir fins aquí
–és espantós com la gent parla–
tot i que, de lluny, sempre m’has semblat
prou forta per no amargar-te.
Jo et reconec que em van convèncer amb facilitat.
No ho vaig pensar, però ara confio que em comprendràs.
I és que des de mon pare al que deien de tu a la televisió,
entre la teva veu tan prima i el teu tambor;
des de la teva cara estranya, com d’aparició,
fins als barrets tan arriscats i Def Con Dos...
Però avui he entès que us estimàveu
com molts no haurem estimat mai.
Però avui he entès que us estimàveu.
Per molt que ho intenti hi ha coses que no puc canviar.
Per molt que m’hi esforci he anat predicant tantes barbaritats.
I és que si, en general, tots els canvis ja em posen tan nerviós,
entre cançons plenes de xiscles i el teu maleït tambor
i entre la teva cara rara que de nen em feia por
era tan fàcil que et donéssim la culpa de tot...
Però avui he entès que us estimàveu
com molts no haurem estimat mai.
Però avui he entès que us estimàveu.
I t’ho explico, així, covard, aprofitant que ell no ens sent
que davant d’aquell gran home, ho reconec ara mateix,
ja veuríem qui seria el guapo que et cantés,
ja veuríem qui seria el guapo que et cantés!

El pescador al principi s’ha espantat
veient-lo xop, sortint del mar,
pujant directe a la ciutat.
Després ho ha entès i crida:
“Vés bruixot! Vés bruixot!”.
Fent la patrulla els dos municipals
s’exciten en veure’l creuar
com un coet el carrer gran
i des del cotxe animen:
“Va bruixot! Va bruixot!”.
El gran patriarca arramba al seu costat
les ballarines de nou anys
quan topen amb un senyor estrany:
“Saludeu nenes, vinga,
vés bruixot! Go bruixot!”.
Bruixot de mons llunyans,
ens tens a tots a les teves mans.
Tornava a casa, jove i avorrit,
llegint l’horòscop de l’abril
i alçant els ulls de cop l’he vist.
“Si ets tu, sisplau, avança,
vés bruixot! Vés bruixot!”.
Els dos amants adúlters abraçats
planegen un viatge llarg
i obren les boques desitjant
“pel que més vulguis, fes-ho,
va bruixot! Va bruixot!”.
La dolça Adela es pinta de carmí,
que té un sopar amb un home trist,
quan no sap molt per què somriu,
mira el mirall i pensa:
“Va bruixot! Vés bruixot!”.
El nen prodigi es frega els ulls quan veu
surar a la cúpula del cel
la llum brillant d’un nou estel;
surt al balcó i sospira:
“Go bruixot! Go bruixot!”.
I tot s’atura un moment
quan el bruixot dissol en el vent
unes paraules que ho arreglen tot.

Llavors ja era fort i no perdia mai la calma
i em divertia tot i havia après a saludar-te
content i exhibint la més radiant de les rialles,
tocant-te com els forts, els éssers als que és impossible ferir.
No ploris, nen, que no sabré què dir. No ploris, nen, que ets més bonic quan rius.
Llavors ja era fort i dominava les paraules
i construïa mons perfectes on no m’importava
ni amb qui has dormit avui, ni què faràs demà a la tarda,
ni penso algunes nits que ets massa semblant a qui busco per a mi.
Qui gosarà sentir que el protegeix la conca d’unes mans mortes de fred?
I el dia va arribar, aquell que amb força ja esperava
—els que han vingut avui, demà també podran anar-se’n.
No em va caler ni un plor, ni encendre ciris a cap àngel.
Llavors ja era fort, i un fort no t’havia de perseguir.
O és que vostè no està d’acord amb mi? Qui vol un conte trist per ‘nar a dormir?

Què se n’ha fet d’aquella banda de rock? Saps quina dic?
Els han posat aquest matí.
Creus que els faria gràcia saber que, amb tant de temps,
des de tan lluny pensem en ells?
Què va passar-li a aquella banda de rock? Potser una nit
van fer un concert final molt trist?
O van mirar-se després d’un assaig lent i infernal
i ho van saber, i ho van notar?
Creus que hi ha dies que els ballen pel cap melodies rabioses per ser una cançó
i si ets a prop els sents xiular,
i gairebé res ha canviat,
només que ara, ja no les fan?
Es trucarà aquella banda de rock? Seran amics?
S’agradaran en els seus discs?
Creus que a vegades es treuen els acords d’aquells grans hits
i els van cantant pel passadís?
Sospitarà aquella banda de rock la força amb què nota a nota els cantàvem a crits?
Sabran que almenys per a tu i per a mi
durant un temps van fer que tot
fos una mica més divertit?
Què se n’ha fet d’aquella banda de rock? Què ha transcendit?
Els han posat aquest matí.

Ja declinava el vespre que tu deus haver oblidat,
caminàvem rumb a casa, el sol s’amagava entre terrats.
La teva veu sonava lluny com el xiulet de trens perduts,
com la remor d’un riu nascut en cims nevats, muntanya amunt.
I aquella idea il•legal m’anava inundant el cap;
m’hauràs de disculpar, amor meu, que vaig pensar deixar-te un dia, abandonar-te a la teva sort.
Només esperava, en silenci, que es presentés el moment de fer-ho volar tot pels aires fent veure que era un accident.
Diria unes paraules greus mirant a l’infinit,
les sentia dins la boca tenses, preparades per sortir.
Venien frases solemnes que ens matarien com a un poltre coix,
venia arrossegar el cos mort del nostre amor fins a un racó discret
per amagar-lo entre les flors.
Oh savis que aneu predicant pels carrers
que l'amor es transforma amb els anys.
Veniu urgentment a explicar-nos si es transforma tant,
si es transforma tant,
si es transforma tant,
si es transforma tant!
Ja s’intuïa a l’horitzó la costa verge d’un nou món,
ja em desplaçava més lleuger, alliberat del pes del teu amor.
Ja se sentia algú rient, l’escalfor d’una altra gent,
un altre cos, una altra veu capaç de fer-me més content.
Ja m’allunyava caminant mirant els ulls als vianants.
Sabeu el meu futur? Avui li he disparat amb munició de plata
apuntant directe al cor.
En aturar-nos per creuar vas agafar-me la mà.
Vaig tornar una bola rasa a un nen que jugava en un portal.
No ho expliquis a ta mare, que m’escopirà el proper Nadal.

Un cosí de ma mare tenia un bufet pròsper a la ciutat.
Fa molts anys van enviar-m’hi com a jove passant d’advocat.
Vaig trobar una cambra senzilla —una taula, un llit, un mirall.
Hi arribava que era nit tancada, que en alguna taverna del centre s’havia fet tard.
Al replà, la senyora Manresa passava les hores cosint
però aquell dia semblava alterada, va apropar-se, nerviosa, i va dir:
“Disculpi, no sap com odio venir a demanar-li favors,
l’inquilí del tercer aquest migdia estava com boig i ara pico i no respon”.
A la llum d’un immens canelobre, vaig obrir-me pas en la foscor.
Avançant entre ombres de mobles, repassava les habitacions.
Vaig sentir uns gossos que somicaven, vaig seguir la pista dels plors
i, senyors, com sabran vaig trobar-me un gran heroi romàntic mort al menjador.
I tenia una nota ridícula arrugada entre les mans
plena de dits que jugaven amb trenes, de postes de sol i donzelles a lloms de cavalls.
Poc després l’inspector s’apuntava el contacte d’un familiar,
un germà que vivia a la costa amb qui celebraven els sants.
Van tancar-li els dos ulls amb tendresa, van tapar-lo amb un llençol blanc.
En silenci tothom glopejava el te verd que havia escalfat la mestra del quart.
Un mossèn va pregar un Pare Nostre amb un fil de veu mort de son.
Al costat, vam reunir-nos els homes per mirar de treure el cos.
I estirant d’uns turmells sense vida vaig sortir d’aquell menjador.
La senyora Manresa patia “per l’amor de Déu, vigilin amb els cops”.
Al carrer la carrossa esperava, el cotxer es distreia observant
uns soldats de permís que cantaven sota la llum dels fanals.
Vam comptar fins a tres per fer força per pujar el cadàver a dalt.
Un vent fred va gelar l’aire, un fuet petant amb mandra va fer arrencar els cavalls.
I seguia amb la nota ridícula arrugada entre les mans
plena de crits en el buit, de desigs violents, de tempestes que enterren vaixells dins el mar.
Plena de dones rient, d’ulls sanguinolents, de bellesa que no deixa espai per pensar.
Plena de muses ferides per sempre per claus rovellats en cançons de poetes vulgars.
Plena de salts infinits on t’esperen immòbils, per si vols passar-hi, uns gimnastes de glaç.
Plena de bèsties bavoses a punt d’enfrontar-se en combat desigual amb els presos cristians.
Plena de nens espantats que miren si arriben els pares sota la pluja constant.
Plena de joves erectes que arramben pubilles guarnides pel ball del diumenge de rams.
Plena de braços que s’alcen i paren un taxi sortint de sopars amb amics que se’n van.
Plena de creu-me, ho intento, però a estones sospito, morena, que això no s’aturarà mai.

Imagina’t un nen que juga a pilota amb el pare fent de porter.
És diumenge al matí, són a un pati d’escola i no hi ha ningú al carrer.
I de lluny, des del cel, ells no ho veuen, però hi ha alguna cosa que es mou.
Només se senten les bromes del pare i rialles del nen que fa gol.
I una ombra els tapa el sol lentament i del cel baixa un còndor gegant
i envolta amb les urpes l’espatlla del nen i se l’emporta volant.

El gos devia bordar quan has sortit, Teresa Rampell.
No ho admetràs, però et veus en el mirall de l’ascensor i et trobes guapa.
Uns amics fan sonar el clàxon des de l’altra banda del carrer.
Mmmm, so d’un motor accelerant sobre el Pont de Vallcarca.
Que soni un rock’n’roll, que baixin les persianes tots els comerciants,
que hi hagi una conversa tonta sota una lluna clara.
El barri dorm tranquil aliè a que hagi arribat el dia gran.
Mmmm, la cara de la Teresa s’il•lumina quan un cotxe ve de cara.
Uns macarres us saluden al semàfor i somrius
i, mentre arrenquen, el més xulo, abans que se’l mengi la nit,
et mira als ulls i juraries que diu que ve l’Amor, que ve l’Amor,
que ve l’Amor ressonant com un exèrcit de timbals!
L’Amor ja es va propagant com un incendi forestal!
Teresa Rampell, avui l’Amor, per fi, retorna a la ciutat!
Camina decidida entre billars, Teresa Rampell,
detecta els forasters mentre t’apropes a la vostra taula.
Desplaça tot el teu talent, conscient de cadascun dels moviments.
Mmmm, és el ball del teus malucs, el balanceig de les arracades.
I ja no importen tant i semblen lluny tots els desastres que hagis fet
i passa un enemic i feu les paus amb un brindis de cubates
i, mentre et cantem, milers d’homes al món amb gavardina, de passeig,
mmmm, somien en trobar una dona amb la teva cara.
A les teles interrompen uns minuts els videoclips
i ara hi surt un periodista estressat pels teletips
i no hi ha volum, però juraries que diu que ve l’Amor, que ve l’Amor,
que ve l’Amor ressonant com un incendi de timbals!
L’Amor ja es va propagant com un virus tropical!
Teresa Rampell, avui l’Amor, per fi, retorna a la ciutat!
L’Amor retorna, Teresa, i ja diries que el comences a notar,
és a les mans de la gent, és als joves quan ballen.
I reconeixes una força antiga i sense discussió t’hi entregaràs
i furgaràs els seus racons per revelar el poder que s’hi amaga.
L’Amor retorna, Teresa, i ja diries que el comences a notar
i ets un nàufrag que ha decidit tastar l’aigua salada,
i ets un nàufrag que ha decidit tastar l’aigua salada,
i ets un nàufrag que ha decidit tastar l’aigua salada.

I ara preguntes exactament què està passant
–tu, que ho tenies tot tan lligat–
i dissimules, però crec que ho vas enganxant,
per més que cridis, no respondran.
Els monstres de la teva infantesa trista,
el cos de professors que et va agafar mania,
no els miràvem i se’n van anar
i això, en silenci, s’anava fent gran.
Tampoc hi estic molt familiaritzat,
però em temo que és una oportunitat.
I ara comences a entendre els pobres desgraciats
que des d’un taxi van treure el cap
cridant: “Prepara’t, que al final et tocarà
aprendre a viure i a no culpar
a la verola borda i a la tos ferina,
al papa i a la mama i als crims del nazisme”.
I ¿què hi farem si ens vam despistar
i això avançava infectant-nos la sang?
Prova somriure davant del mirall,
que ara tenim una oportunitat.
Vam llevar-nos emprenyats per un soroll,
maleint alguna festa d’estudiants tronada,
quan vam veure un feix de llum, una claror,
avançant entre els llençols, fregant les cames.
Vam notar que tremolava la porta del balcó
(abans d’obrir vas comprovar el nus de la bata)
al carrer, entre un immens núvol de pols
fugien en desbandada animal
les cançons que no avisaven que mentien,
les frases serioses que ja feien riure,
i van deixar-nos aquesta veritat
que em sap molt greu, però per sempre sabràs:
pots agafar-la o deixar-la passar
però ara tenim una oportunitat.
Tenim una oportunitat.
Ha, ha, ha! A veure què en fem.

Vaig entrar a la festa, l’amfitrió em va presentar els convidats.
Vaig cridar “he vingut a començar de zero”, vaig acomodar-me en un sofà.
Des de la finestra es veia el parc on s’avorrien uns adolescents.
Vaig pensar ¿on dorm?, ¿què veurà quan es llevi? Mentre desapareixíem lentament.
Vaig comprar-me un saldo de trompeta, assajàvem cada nit.
Estava bé tocar, però preferia barallar-me amb els veïns.
Ahhh, mireu, un E Major volant, escapant-se per damunt del celobert.
Vaig escriure-li alguna cançó, ¿i què? Mentre desapareixíem lentament.
Vaig pujar a un arbre amb l’ambició de veure el Llobregat.
Les branques eren guerxes i del pes se’n van tombí, tombar.
Les noies joves de la vila se’m van quedar mirant de lluny, rient.
Ahhh, la vida podia ser difícil mentre desapareixíem lentament.
Vaig trobar una dona, vam llogar un apartament prop de Gavà.
Què vam ser ella i jo tot aquell temps em temo que no us ho sabré explicar.
Mai vaig dir-li en què pensava l’hemisferi més cabró del meu cervell.
Una brisa fresca a la platja deserta, mentre desapareixíem lentament.
L’ajudant del mag va treure el vel i allà seguíem, morts de fred.
El públic amb raó emprenyat reclamava que li tornessin els diners.
El productor abraçava la cartera i deia “paciència, senyors meus;
les paraules màgiques funcionen però aquest parell desapareixen lentament”.
El del teatre demanava calma dient “tranquils, res és tan pur ni net;
les paraules màgiques funcionen, però aquest parell desapareixen lentament”.

Quin dia feia, amics... Quin dia feia, amics...
La dolça Adela va venir amb el mapa d’un lloc nou per descobrir,
amb les claus d’una moto que ens deixava el seu veí.
Quin dia feia, amics... L’Adela deia “sóc aquí
per rodolar entre la civada i tocar-nos fort en el molí
comptant ocells que migren, fugint d’un país trist!”.
Quin dia feia, amics, no n’heu vist molts així,
i l’Adela volia passar-lo amb mi!
I vaig girar-me i li vaig dir
que seria divertit,
i vaig girar-me i li vaig dir
“que bucòlic i bonic”,
i vaig girar-me i li vaig dir
“la propera, clar que vinc”,
i vaig girar-me i li vaig dir
i vaig girar-me i li vaig dir:
“Ara no m’interrompis!
No veus que estava inspiradíssim escrivint-te una cançó?
Ja s’aclarien els contorns d’un gran tema pop-folk
que congelarà per sempre això tan especial
que hi ha entre els dos, que hi ha entre els dos.
Ara no m’interrompis!
No veus que estava inspiradíssim escrivint-te una cançó?
Ara que encarava un vers per rimar amb els teus cabells,
ara que quasi es pot sentir l’olor de la teva pell
en el paper, en el paper...”

Surt d’entre la turba, distingeix-te entre els caps;
quan ja siguis a prop, busca’m els ulls;
saluda utilitzant un dels teus trucs;
permet-me sentir el so d’alguna veu
dient el meu nom per primer cop
i fes-me petons, desconegut, fes-me petons,
vine’m a veure amb un somriure misteriós.
Que m’he posat el vestit brodat de flors!
Fes-me petons, fes-me petons.
Sé que vius a les places, les tavernes i els parcs;
agafa’m la mà i juguem al joc
de que podríem arreglar-ho tot,
recorda el so gloriós que fan les veus
dient el teu nom per primer cop
i fes-me petons, desconegut, fes-me petons,
entra al meu dia, mig valent i mig nerviós.
Nota a les mans com em tremola tot el cos!
I fes-me petons, fes-me petons.
Potser ara fa temps que no ha sortit
però ho porto a dins,
però ho porto a dins,
però ho porto a dins,
però ho porto a dins,
però ho porto a dins.

Un cop a la setena planta vaig saludar la secretària.
I hauria pogut fotre amb el peu la porta avall,
cridar “he sentit que hem de parlar; doncs parla”.
O dir “em sap greu, però t’equivoques, i del tot,
no has calculat que estic molt boig. En guàrdia! En guàrdia!”.
Quan vaig fer d’home respectable
que entén que són coses que passen
i un directiu em va acomiadar.
I hauria pogut portar un barret ben divertit,
reptar-lo a un duel i requerir l’espasa,
o estirar-me els cabells, com posseït,
notar-lo ben acollonit, mirant-me, mirant-me.
Quan acceptava i assentia
el senyor obedient que porto a dintre
i un directiu em va acomiadar.
Jo l’obeïa i em va acomiadar.
I aquest va ser el punt i final
d’aquest bell conte al•lucinat
que ensenyarà, potser, als petits
i distraurà, esperem, els grans.
I aquí s’acaba la funció
el directiu i el nostre heroi
us saluden, us saluden.

10 MILLES PER VEURE UNA BONA ARMADURA - 2011

Benvolgut, permet-me suposar
que, malgrat que no haguem gaudit de presentació oficial,
més o menys, així com jo, estàs assabentat
de la meva existència, de les coses que faig.
Benvolgut, jo ho reconec, què hi faré, covard de mi,
no és que siguis cada tarda el meu tema preferit,
vostres són les promeses que ningú ja complirà,
vostres les nits que els telèfons no paraven de sonar.
Però sí que et vaig veient en discos que al final no et vas endur
i alguns quina meravella, i alguns que mai tindràs prou lluny,
benvolgut, i en un somriure que fa sola caminant
i en aquella foto antiga oblidada en un calaix:
heu parat una furgoneta aprofitant la vista privilegiada d’una ciutat.
Tu assenyales l’absis romànic d’una catedral i sou joves i forts!
I sentiu l’eternitat al vostre davant!
I, benvolgut, ni sospiteu que gent com jo
estem esperant.

I que simpàtics que se us veu, i quin mal devia fer,
i m’ho imagino -o ho intento- i t’asseguro que comprenc
que encara avui, sense remei, tot trontolli un segon
quan un amic, amb bona fe, pronuncia el vostre nom.
Però vull pensar que tot va bé i que no enyores aquells temps,
que fins i tot en recordar no saps per què però estàs content
i vas veient coses pel món que t’estan agradant tant
i agraeixes que entre els dos em féssiu créixer amagat.
Amagat en mentidetes, en dubtes emprenyadors,
en cada intuïció fugaç d’una vida millor,
amagat en “som molt joves per tenir res massa clar”,
amagat en “no sé què és, però, nena, no puc respirar”.
Ai, benvolgut, que estrany si un dia et van fer mal
el meu amor, la meva sort, les meves mans
o el meu dit resseguint-li la columna vertebral!
Benvolgut, que ha arribat i es vol quedar!
Ai aquests dits, no són senzills, de gent com jo
que estava esperant.

Benvolgut, ho deixo aquí, que sé que ets un home ocupat.
Suposo que és moment d’acomiadar-me esperant
no haver-te emprenyat massa, no haver semblat un boig,
que la força ens acompanyi, adéu, fins sempre, sort!
Per si un dia ens creuem ja em disculpo, que em conec,
faré d’home seriós, esperaré darrere dret
mentre tu li fas brometa, “veig que ara els busques alts”,
mentre tu et reivindiques com molt més elegant.
Farem adéu i marxarem i ella em dirà que t’ha vist vell
i, pas a pas, ja estaràs tan lluny
com el cretí que abans d’entrar a Història li tocava el cul
arrambant-la contra els arbres del costat d’un institut.
Ai, pobrets meus, com s’haguessin espantat,
si entre els matolls, sortim tu i jo dient
“ei, aquí els senyors, estem esperant.
Xicots, aneu fent lloc,
que estem esperant”.

Escolteu la cançó del soldadet
que a través d’un ull de bou
veu que volen uns falciots!
I no és que hi entengui molt, el soldadet,
però, que volin els falciots,
deurà voler dir que la terra és a prop.
I tan a prop deu ser que baixa el capità
i intenta no semblar nerviós
mentre acaba la instrucció:
“Concentreu-vos, soldadets, sigueu prudents
i arrapeu-vos a la vida
amb les ungles i amb les dents”.
Ja a coberta, els homes resen.
Ja a coberta, els homes resen.
I fa un amén, poc convençut, el soldadet,
i acaricia el seu fusell,
intentant no pensar en res.
Des de proa es van fent grossos els turons,
“soldadet, valor, valor,
que depèn de gent com tu la sort del món”.
Però “si una bala enemiga creua el vent
i em travessa el cervell”,
es planteja el soldadet,
“les onades m’arrossegaran
i mil peixos de colors
lluitaran per devorar la meva carn”.
I és quan pensa “jo m’amago;
quan no mirin, jo m’amago”.
Però sempre miren, i el vaixell s’està aturant,
les comportes s’han obert
i, en un segon, s’inunda el mar
de soldats disparant a l’infinit
amb un soldadet al mig,
que carrega mentre insulta a l’enemic.
I entre bomba i bomba tot li va prou bé
fins que una cau just al costat.
Primer es diu “sort, de què t’ha anat…”,
però després sent a l’esquena un dolor estrany
i en tocar-se-la li queda tot el braç tacat de sang.
Gira el cap a banda i banda.
Seu a la sorra i descansa.
I mentre arriba el coi de metge, el soldadet
es tranquil•litza repetint
què farà, on anirà, si sobreviu:
“Aniré a ma mare ben vestit
i, abans que res, li hauré de dir
que em perdoni per tractar-la sempre així;
aniré a la Margarida a fer-li un fill
per, només veure’l, intuir
que l’estimo més del que m’estimo a mi”

He fet un salt, un salt estrany
que ens ha aixecat més de tres pams.
Sortia fum, tan dens i blanc,
i a dins tu i jo i el meu gran salt.
Teníem por mirant a baix,
teníem por i ens hem quedat
mig abraçats, sentint el salt
regalimant-me entre les mans.
Els testimonis oculars
diuen “quin salt, carai quin salt!”;
les mares diuen als infants
“no us apropeu, que ha fet un salt!”.
Érem tu i jo amb el món a part
i ara és el món que ens salvarà
entre les runes d’aquest salt,
que érem tu i jo i ja no ho som tant.
Que això nens cau, que això nens cau!
Crido el teu nom entre el fum blanc.
“Agafa’t fort i, si pots, cau
amb els dos peus i en un lloc pla”.
I mereixíem un comiat
més digne de ser recordat
i no aquest veure’ns destrossats
per la força de la gravetat.

Tu, saltador que saltes salts!
Tu, grimpador professional!
Tu, amic per sempre ambulant
que et defineixes pels teus salts!
Que fàcil tot! Que bé que estàs!
En els teus ulls il•luminats
ja s’intueix la immensitat
de tot un món al teu abast.
La nit caurà, la nit caurà,
la nit caurà i desplegaràs
un somni dolç i atrotinat
dels saltadors que salten salts.
I fins demà, i fins demà,
i, a fora, hi bufa un vent tan suau,
i el saltador s’adormirà
fent cara de res,
fent cara de salt.

Va arribar el tiet amb barba llarga, els avis feien dinar especial,
i va dir “nens, esteu morenos”, i va dir “almenys, heu crescut un pam”.
I l’Ignasi i jo li escoltàvem mil aventures de països llunyans
i estaven bé, i eren distretes, però era difícil treure’s del cap
el fer volar per damunt del barri aquell regal estrany.
Per fi a baix, vam situar-nos a una distància prudencial
de les senyores que es bronzejaven i dels cotxes aparcats,
vam estudiar els corrents de l’aire, vam assecar-nos la suor de les mans.
Però el boomerang s’encallava entre les branques i no tornava mai.
Però el boomerang reclamava la perícia d’un professional.

I van baixar els altres amb la Vanessa -ai la Vanessa, com li deu ‘nar?-,
menjaven pipes amb arrogància, se’n fotien des del banc,
fins que avorrit d’aquell espectacle va venir el Xavi, que era més gran,
“deixeu-me un tir, feu-vos enrere, deixeu-me un tir, colla de matats,
que això és canell, que això el que vol és un bon joc de braç!”.
I, senyors, tan bo és insistir com saber-se retirar
i, no sé l’Ignasi, però, en el meu cas, puc reconèixer que em va fer mal
veure en els ulls de la Vanessa que la cosa es posava interessant.
Però el boomerang va encallar-se entre les branques i no va tornar mai.
Però el boomerang reclamava la perícia d’un professional.

Però parlo de temps, crec que era el juliol en què es va fondre l’Indurain
i vam maleir el danès i les rampes d’Hautacam.
Els anys, en fi, ens han fet com homes i, malgrat que ningú ha procreat,
vaig pensant alternatives, per si mai es dóna el cas.
I en aquest món entre els meus forts no hi haurà mai els detalls
però m’esforçaré i una cosa m’abstindré de regalar,
que la infantesa serà divertida, màgica, lliure, d’acord, acceptat,
però no hi ha tant temps per perdre i, tard o d’hora, només queda una veritat:
El boomerang s’encallava entre les branques i no tornava mai.
El boomerang reclamava la perícia d’un professional.

Mira,
surt el sol a les ciutats on haguéssim pogut viure
i una llum plena de pau va inundant totes les cuines.
Jo faig pinta de tranquil, i tu sembles tan tranquil•la.
I ens crido: “Treu-te la disfressa i revela qui ets!
No em crec que sigueu la vida que ens estem perdent”.

Mira,
tot ha anat segons el pla, quin exemple d’harmonia,
això és creure en el que un vol i invertir amb saviesa els dies,
si prens nota, crec que ens surt un bon llibre d’aforismes.
I ens crido: ”Observant-vos les mans, us he vist el truc!
No sou realment la vida que ens hem perdut”.

Mira,
panderetes, serpentines, apa nena, quines mitges,
hi som tots, sí, però fixa’t bé, com et miro, com em mires.
Va, assumim-ho, els dies bons gairebé som invencibles!
I ens crido: “Això és lamentable teatre amateur!
I no la vida que se’ns escapa a cada moment”.

Mira
com els nervis no han pogut, les paraules que buscàvem.
Les diem i no fan por, les diem amb la veu alta:
“Amor meu, sempre hi seré, amor meu, com ho dubtaves?”
I ens crido: “Ja sé de què aneu i he perdut l’interès!
Que la vida que ens hem perdut simplement no existeix”.

Els llums s’han apagat, han tret el pastís,
aplaudien els pares, els tiets i els amics
tots alhora, agrupats en un únic crit,
“que demani un desig, que demani un desig”.
I tu, nerviosa, com sempre que et toca ser el centre d’atenció,
has fixat els ulls en un punt imprecís del menjador
un segon, dos segons, tres segons, quatre i cinc.
Els teus ulls cavalcaven buscant un desig,
les espelmes cremaven i alguns dels amics
t’enfocaven amb càmeres de retratar,
una veu comentava “ai, que guapa està”
i jo, en el fons, m’acabava el culet de la copa decidit
a trobar un raconet adequat per fer-me petit, petit.
Del tamany d’una mosca, del tamany d’un mosquit.
Per un cop empetitit, sota els tamborets
i la taula allargada pels dos cavallets,
fer-me pas amb prudència per un entramat
de sabates d’hivern, de confeti aixafat,
i esprintar maleint la llargada dels meus nous passets
i amagar-me entre un tap de suro i la paret
just a temps que no em mengi el collons de gatet.
I escalar les sanefes del teu vestit
i falcar el peu esquerre en un descosit
i arribar-te a l’espatlla i seure en un botó
i agafar un pelet d’aire i, amb un saltiró,
enganxar-te un cabell i impulsar-me en un últim salt final
i accedir al teu desig travessant la paret del llagrimal.
Ara un peu! Ara un braç! Ara el tors! Ara el cap!

I ja dins del desig veure si hi ha bon ambient,
repartir unes targetes, ser amable amb la gent
i amb maneres de jove discret i educat
presentar els meus respectes a l’autoritat,
escoltar amb atenció batalletes curioses als més vells,
fer-me fotos gracioses amb altres il•lustres viatgers
i amb un home amb corbata que no sé qui és.
I en el núvol de somnis que tens a l’abast
i entre d’altres que, ho sento, però ja mai viuràs,
detectar un caminet que m’allunyi del grup
o una ombreta tranquil•la on, desapercebut,
estirar-me una estona i, per fi, relaxar-me celebrant
el plaer indescriptible que és estar amb tu, avui que et fas gran,
mentre a fora de l’ull les espelmes es van apagant.

Ja sabem com t’agrada aixecar el braç i calcular el pol d’on ve el vent,
ja hem gaudit de l’estil que exhibeixes quan marxes corrents.
Ja hem entès que ets una ànima errant que abandona les cases quan tothom dorm,
que t’agrada menjar quan hi ha gana i dormir si ve son.
Però pensa’t-ho bé que després, tard o d’hora, sempre arriba el moment
quan s’obre com una flor rara el penediment
i entens, com si totes les bruixes del món coincidissin llegint-te el futur,
que és cosa de temps que et sorprenguis pensant que ho tenies,
que jo creia en tu.

Ja sabem que tres mil aventures bateguen rabioses lluny d’aquest racó,
que els guerrers s’avorreixen si no hi ha una mica d’acció.
Ja hem previst que només moriràs si algú et clava una daga daurada en el cor
i que on t’enterri una bona gent hi creixerà un roure fort.
I és quasi entranyable que oblidis tan ràpid que sempre arriba el moment
quan s’obre com una flor groga el penediment.
Si ho saps com si totes les bruixes del món t’estiguessin llençant un conjur,
una rima ancestral que et farà recordar que ho tenies,
que jo creia en tu.

Si em llevés i fos rei, reuniria les Corts per incloure en el codi penal
que es prohibeixi a la gent ‘nar pel món buscant res que no pugui anomenar.
Que la por estaria allà però, potser, per variar, aprendríem a passar-la junts
i no et veuria mai més explicant-me que bé estaves quan ho tenies,
quan jo creia en tu.

Vindran els anys i, amb els anys, la calma
que et pintarà als ulls una mirada suau.
Et faran fer un pas i, després, un altre,
seràs tota una experta a tirar endavant.
Amb tant de temps hauràs trobat un lloc agradable,
o ja estaràs un pèl mandrosa per buscar.
Rebràs tracte de senyora, o de iaia estranya
que té acollonits tots els nens del veïnat.

I seràs un sac de mals o seràs una roca.
I els moments de mirar enrere et faran gràcia i et faran mal.
I potser no seré el teu amic,
ni tindré res a veure amb si ets o no ets feliç.
Ja em veig de record mig trist que se’t creua pel cap
una mala tarda.
I potser dormiré abraçadet
a una dona a qui quasi no hauré explicat qui ets.
Potser tindrem néts malparits que se’n fotin de mi
quan no m’enteri de les coses.

Però, quan seré vell, seguiré cantant-te cançons, igual.
Caminaré lent i m’asseuré, a vegades, als bancs.
Verset a verset convocaré el teu cos llarg i blanc
i em podran veure somriure una mica per sota del nas.

Que vinguin els anys! Aquí em té la calma!
Que em jugo amb la decadència de la carn
que un raconet del menjador farà d’escenari
i que ningú sospitarà de qui estic parlant.

I que, quan seré vell, seguiré cantant-te cançons, igual.
No sé si estaré per garantir-te una gran qualitat
però creuré en un verset i em distrauré intentant-lo allargar
i em podran veure somriure una mica per sota del nas,
i em podran veure somriure una mica per sota del nas.

Calleu, nobles consellers, guardeu-vos la raó que us quedi
i, amb un pas viu i decidit, marxeu on sigui que us esperin.
Baixeu les baldes, ajusteu finestres i correu cortines.
Poseu els nens al llit; si dormen, mireu com respiren.
Perquè, si és bo o és dolent, no importa molt ara mateix.
Que sembla tan clar que ens equivoquem com que ho anem a fer.
Que sembla tan clar que ens equivoquem com que ho anem a fer!

Voleu, amables pretendents, fins altres braços que us valorin
i, pel camí, no pregunteu, deixeu que el nostre amor es fongui.
Guardarem com un tresor les vostres panxes, les carícies,
i ho jurem, per un moment, ens pensàvem que podíem
però, si truca algú, no contesteu, que el cel ja és prou ple de valents.
I sembla tan clar que ens equivoquem com que ho anem a fer!
I sembla tan clar que ens equivoquem com que ho anem a fer!

Guardeu-vos forces, bona gent, potser ens veurem un altre dia.
Sabem que volíeu fer més, però, què hi farem, així és la vida:
t’equivoques d’uniforme i dispares a qui més estimes;
t’equivoques de remei i va i s’infecta la ferida.
I, alguna estona, què us penseu?, també ens agrada estar contents.
Però sembla tan clar que ens equivoquem com que ho anem fer.
Però sembla tan clar que ens equivoquem com que ho anem a fer!
Ai, Verge Santa del Roser, volem el just per viure bé!
Però sembla tan clar que ens equivoquem com que ho anem a fer.
Sembla tan clar que ens equivoquem com que ho anem a fer!

Deixa-la, Toni, deixa-la!
No veus que no et convé?
Ningú mereix que et perdis tot el que t’estàs perdent.

Quan vegis que està ben adormida,
aparta-li els cabells del front per fer un últim petó
i ajusta la porta sabent que estàs fent el millor.
Allunya’t, com s’allunya la marea
quan despulla lentament les roques del penya-segat
i, sense mirar enrere, Toni, deixa-la.

Deixa-la, Toni, deixa-la!
Escolta’ns bé i aprèn!
Ningú mereix que et perdis tot el que t’estàs perdent.

Ja veuràs que quan s’inflin les veles
com un vell amic, el vent, t’acariciarà la pell
mentre a terra es va fonent, Toni, tot el que et reté.
No sents les onades que et reclamen?
No veus que et guia el cel constel•lació a constel•lació?
Acosta’t a la barca, rema i deixa-la.

Vine, Toni, vine!
Ningú canta tan bé!
Ningú mereix que et perdis tot el que t’estàs perdent.

Tornaràs a sentir sal a les venes
i en llevar-te en algun port, qui sap, potser et preguntaràs
a qui pertany el nom que decora el teu braç.
Creu-nos, Toni, l’aigua encara és fresca
i el sol segueix sortint cada matí a l’horitzó.
Serà més fàcil del que et penses, deixa-la.

Deixa-la, Toni, deixa-la!
Inventa’t un món nou i deixa-ho tot a terra
que, amb la vida, ja en tens prou.

Deixa-la, Toni, deixa-la!
Fes el favor d’estar content
que, per somriure fent-nos vells,
la vida és suficient.

ELS MILLORS PROFESSORS EUROPEUS - 2008

I ahir a la nit vam conèixer tres dones altes i elegants
i amb una em vaig posar d’acord
vam conversar, vam riure i hem fet l’amor.
I m’ha parlat del seu país i de les coses que fa aquí
amb un castellà força estrany, sorprenentment fluid.

“Quin nas més gros que tens!”, m’ha dit,
la dona alta des del llit, i a la paret ha assenyalat
un quadre verd que de nena havia pintat.
I “Que bonic! Que bonic! Que bonic!” m’he dit,
quina nena més dolça devia ser,
quin plaer haver-la pogut conèixer fa molt de temps.

“Si tanques els dos ulls”, m’ha dit,
“si et quedes quiet a dins del llit, t’ensenyaré una cançó
que a casa em cantaven per’nar a dormir.
Parla d’un bosc i d’un senyor que hi viu aïllat entre oms i flors
i es protegeix dels mals humans
amb un exèrcit d’animals”.
I “Que bonic! Que bonic! Que bonic!” m’he dit,
i quina veu més fina que té,
quin plaer haver-la pogut conèixer fa molt de temps.

Però el Bernat m’ha dit que t’ha vist per Barcelona,
que t’acompanyava un home molt alt,
que li has preguntat si encara ens freqüentàvem
i que m’envies molts records.

Has vist que bé que he parlat?
Quin discurs tan ben travat?
Quins principis clars i ferms
dignes d’un home de seny?

Però un avís per a navegants,
fes-me cas els dies senars
i els parells fes com qui sent
que a la platja hi xiula el vent.

Sembles franca quan em dius
atractiu entre atractius
i que estimes, en el fons,
les meves imperfeccions.

Però jo, que vinc de grumet,
els dies parells et crec,
que els senars, sota dels pins,
tan sols cantes rodolins.

Ai, Dolors, porta’m al ball,
avui que ve tothom, avui és quan hi hem d’anar.
Ai, Dolors, vindré cap al tard
amb un cop de cotxe i t’esperaré a baix.
I, Dolors, avui entre els caps no hi haurà mirades de complicitat
ni, Dolors, cap dit despistat que fregui una esquena per casualitat.
Avui, Dolors, jo picaré un ritme amb les mans
mentre tu treus els tiquets de l’enèsim combinat.
Avui, Dolors, proposa un tema al cantant,
un que es rigui de tu i de mi i d’aquesta història que s’ha anat acabant.

Va, Dolors, que avui serem dos nens grans,
res de tonteries, res de ser especials.
Un-dos-tres, un-dos-tres cha-cha-chà,
taló-punta, taló-punta, i torna a començar.
I, Dolors, ningú esperarà cap escena dolça davant cap portal,
ni, Dolors, cap gran veritat serà revelada quan es faci clar.
Avui, Dolors, mourem el cos al compàs
d’un tambor accelerat, d’una gran línia de baix.
Avui, Dolors, proposa un tema al cantant,
un que es rigui de tu i de mi i d’aquesta història que ja no és important.

Un que ens defineixi en tres acords,
un que ens expliqui a la posteritat,
un que conscientment sigui un punt i final,
Dolors, un que sembli impossible que pugui acabar.

Dormies mig agafada al meu braç,
ha sonat un clàxon de cotxe encallat,
has obert un ull mandrós i callat
i has tornat al teu somni privat.
Pujava el cafè i ens he recordat
ballant a una platja amb barrets mexicans,
la cara que feies al’nar girant
crec que era de felicitat,
crec que era de felicitat.

De moment no et riuré més les gràcies,
per una vegada he entès el que cal.
Passi-ho bé, que m’esborro del mapa
per perpetrar a l’ombra un gran pla quinquennal.

Sento que et despertes, et vinc a buscar,
nena tens cafè, vols que torri pa?
Al diari res massa estimulant,
mica en mica ja et vas despertant.
I fumes mirant els cotxes passar,
t’entregues a l’aire dens del veïnat,
penso en proposar que baixem al far,
jo que mai he estat home de mar,
jo que mai he estat home de mar.

El primer any compraré una corbata ben llarga estampada amb colors crus,
i, el segon, els millors professors europeus m’ensenyaran a fer el nus.
Pel tercer guardo l’antologia dels grans octosíl•labs que parlen de tu
i, pel quart, l’edició limitada folrada amb vellut.
I el cinquè ens creuarem per l’Eixample i demanarem taula en un bar de menús.
Trauré pit, ensenyant la corbata, i llavors, bonica,
dependrà de tu.

I llavors tot dependrà de tu.

Si hagués nascut a Roma, fa més de dos mil anys,
viuria en un Imperi, tindríem un esclau,
i àmfores al pati plenes d’oli i vi
i una estàtua de marbre dedicada a mi.

Si hagués nascut a Roma, fa més de dos mil anys,
no faria olor de xampú el teu cabell daurat,
oferiríem bous als déus, brindaríem amb soldats
i ens despertaria un carro pujant per l’empedrat.

I els turistes es fan fotos on tu i jo vam esmorzar,
són les coses bones de passar a l’eternitat,
i una guia els ensenya el mosaic del menjador,
es retraten i passegen per la nostra habitació.

I ara un nen dibuixa a llapis a la sala del museu
el braçalet de maragdes que t’embolicava el peu
i un submarinista troba els nostres gots i els nostres plats,
són les coses bones de passar a l’eternitat.

Provem d’encaixar en escenes boniques,
en ports de diumenge farcits de gavines,
en grans sobretaules on els avis canten,
en nits vora el foc abraçats a una manta.
Es tracta de ser els simpàtics del barri,
els que ballen i ballen fins que els músics parin
i irrompre arrogants lluint les millors gales
en discos amb dones amb feines estables.

I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.

Busquem quedar bé en el retaule magnífic
dels que van pel món amb posat monolític
i afronten la vida mirant-la a la cara
i un dia, contents, compren flors a sa mare.
Intentem trampejar per ser persones dignes,
el pare modèlic que volen les filles,
el de la veu greu, el de la mà forta,
que paga un vermut i que arregla una porta.
I després tancar els ulls i sentir el món en calma
i dos ocellets fent piu-piu dalt d’un arbre
havent enllestit un gran epitafi
que arranqui somriures a tots els que passin.

I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.

I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, se’ns baixa la verge i de sobte ens revela que ens en sortim.
I, a vegades, contra tot pronòstic una gran bestiesa capgira allò que crèiem lògic,
tot fent evident,
que per un moment,
ens en sortim.

La Maria i el Marcel,
de costat en una barra,
es miren i fan glopets
a les respectives canyes.
Ell vesteix tot de vermell,
ella emplena un crucigrama.

Ai Maria, ai Marcel,
qui s’acosta a parlar amb l’altre?
Qui s’arrisca a fracassar?
Qui saltarà sense xarxa?
Ell la vol treure a ballar,
ella se’l vol endur a casa.

Et convidaria a vi,
seria dolç, seria amable,
si volguessis seure amb mi,
quin moment més agradable!
Tancaríem el local,
la nit seria tan llarga.
Marxaríem els dos junts
d’aquesta ciutat tan rara
i tindríem fills ben forts
i una casa amb balconada.
El Marcel allarga un braç,
la Maria somriu a l’aire.

Però l’estona ha anat passant
i no troben les paraules.
Ell demà serà capaç,
ella demà estarà més guapa.
És nit freda per ser abril
no s’està enlloc com a casa.

Tu i jo hem sopat en bons restaurants,
tu i jo hem ballat a la llum d’un fanal,
tu i jo volàvem en un Ford Fiesta groc,
tu i jo hem cantat a la vora del foc.
Tu i jo hem buscat coses similars,
tu i jo hem tingut el cap ple de pardals,
tu i jo dalt de la nòria, tu i jo i la nostra història,
però tu i jo no ens hem banyat mai al mar.

Al mar! Al mar!

Plantem les tovalloles, convido a uns gelats,
juguem a pala grega esquivant passejants,
a l’horitzó es divisen les veles
d’uns nens que fan òptimist a la cala de la costat.
Dormo una estona, ara que bufa de mar,
així estirada se’t veu espectacular,
llarga i blanqueta a la sorra llegint
intrigues vaticanes de final inesperat.
És abusiva tanta calor,
t’incorpores i et poses bé el banyador,
amb un peu calcules com està l’aigua
i tot està llest per tal que entrem al mar.

Al mar! Al mar!

Així doncs, si un dia véns i passes per aquí,
i si malgrat la feina trobem un matí,
no em perdonaria mai, no podria assumir,
no agafar-te amb la moto i que no féssim camí.
Molt lluny d’aquí, a l’altra banda del món,
hi ha una xiringuito amb quatre pins al fons,
tu i jo asseguts a la barra d’un bar,
sona bona música i som davant del mar.

Al mar! Al mar!

Un home amb ulleres de pasta gruixudes passeja pel port nerviós.
Ja fa més d’una hora que la seva dona l’espera al doctor Ramon.
Que avui s’han omplert de coratge i han decidit operar-se el cos.
La dona es vol treure papada i l’home es farà fer un penis més gros.
Però no saben que ser atractius també pot comportar viure en un malson!
I els dos canten de puta mare, molt millor que jo, que fan cant coral,
i ballen sardanes a Plaça Sant Jaume i ho fan de collons.

El Pepe és un noi que ha fet panxa i es passa el sant dia estirat al llit.
Avui el rodegen tres metges i un jove becari amb un bisturí.
Amb un permanent delimiten l’essència greixosa que li extrauran.
I ell somia en prendre un waikiki envoltat de senyores que marquen mugrons.
Però el Pepe no sap que alguns ben plantats també viuen en un malson!
I el tio organitza trobades d’amics del sis-cents i en té un de vermell
i quan puja al poble els nens li demanen que els porti a fer un tomb.

No saben que els guapos són els raros,
que ho sap tothom però no ho diu ningú,
tampoc no s’agraden i tenen complexos per ser diferents.
I no saben que els guapos desafinen,
no tenen swing i no ballen bé,
també es preocupen i tenen psicòlegs
i no passa res.

El teu avi tenia un bigoti llarg i blanc
i el sucava en cervesa tèbia en tavernes dels Alps.
Pels matins les teves tietes baixen a banyar-se
a una platja escenari de la Segona Guerra Mundial

Dona estrangera,
com em veuen els teus ulls?

Ton pare destil•la prunes i les deixa fermentar
i en fires exsoviètiques ven licors de vuitanta graus.
Al jardí la teva àvia vesteix quimono blanc
mentre el sol vermell es pon entre les branques d’un bonsai.

Dona estrangera,
com em veuen els teus ulls?
Dona estrangera

Mentre ballem em mullen les aigües del Rin,
entro amb un tanc rus a Berlín,
m’espanta el teu passat víking.

Mentre ens besem entre copes d’arbres gegants,
ta mare resa a déus estranys,
ton pare educa uns elefants.

Quan fem l’amor dos-cents dansaires otomans
giren contents al meu voltant
somriuen i piquen de mans.

I ens abracem i pujo en un tramvia groc,
passejo entre obres del Barroc,
em perdo en la Terra del Foc.

No esperava una noia tan bonica
darrere d’aquest taulell.
El teu estil em fascina.
On has estat tot aquest temps?
Aprofitaré, ara que et gires,
per donar gràcies al Cel
i per passar-te revista,
dels talons fins els cabells.

No t’espantis però, ara, voldria dir-te
que ho ets tot per a mi i que jo puc ser tot teu.
Vull sentir-te explicar la teva vida,
els teus somnis i els teus grans secrets.

I tornes i em dediques el més gran dels teus somriures
i emboliques el paquet
i les teves mans, expertes,
l’adornen amb un llacet.
I congelo el moment quan les nostres mans es creuen
a l’intercanviar el bitllet,
però els teus ulls estan nerviosos,
has d’atendre altres clients.

Però, si dubtes, podries atrevir-te
a sortir amb mi per fer un cigarret.
Per si penses que podria servir-te
jo m’esperaré per aquí encara algun temps.

Ens vam conèixer un dimecres fent cua al cine Arkadín
i ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.
Li vaig oferir un carmelo un vespre de Sant Medir
i ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.
Una amiga molt amiga venia massa sovint
i ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.
“Vols venir”, vaig preguntar-li, “a conèixer els meus padrins?”
Ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.

I ara ella porta els nens al cole i jo faig els plats de la nit,
ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.
Jo alimento els periquitos, ella rega el jardí,
i ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.
Jo sempre compro manxego malgrat que ella és més de brie
i ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.
Jo sóc un fan de l’Astèrix i ella té tots els tintins,
ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.

Prefereixo que no parli d’aquell nòvio de París,
que ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.
Jo sóc de ballar la conga, ella es decanta més pel twist,
ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.
Jo dic “eps, un ron amb cola!” i ella vol carta de vins
i ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.
Ella mira Kiarostami, jo sóc més de Jacques Tati,
ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.

Jo ja sé dos o tres coses, ella ja en sap quatre o cinc,
que ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.
Ella no deixa que em rasqui quan em piquen els mosquits,
ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.
Ella és reina de les festes, jo sóc un home avorrit,
i ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.
Jo la miro i m’espanto no fos que es cansés de mi,
ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.